Transpiration time/L'hora de la transpiració

As some of you may have already noted this post revolves around a famous quote by Thomas Edison: "Genius is 1% inspiration and 99% transpiration". We all know the romantic idea of the artist, that creature who works driven by inspiration's divine touch, chasing beauty in a sort of creative ecstasy that gives birth to art. The feeling you get while caught in it is something you just can't explain and that I would never change for anything. Coleridge said he wrote Kubla Khan out of a dream, and some others say that's not true. I think it's possible that he wrote at least a first version of the poem right after waking up, fueled by the idea he had in his dream, and that he tweaked it later on. After all, if I wrote the outline of a film trilogy while alone at night in a train station a poet of Coleridge's sheer talent could've easily written Kubla Khan in one go... but most times before and after this moments of artistic high there are hours and hours of hard work. And here's when transpiration time comes.

To be able to create outside of those magic moments of inspiration, to focus in their work and get through it some artists have special needs: a specific place, a well established ritual... Catalan writer Quim Monzó -who I strongly recommend to my English-speaking audience- uses ear protector headphones when writing because he needs absolute silence. So far I haven't any physical conditions and I've written in many different places and environments: my room, bars, any kind of transport including a coach going from Leeds to Edinburgh -seven hours in a row-... This is an advantage, because if as Picasso said "inspiration has to find us working" being able to work virtually everywhere means that if she doesn't find you working at least you'll be ready for it. On top of that it also gives you the chance of using spare time -e.g train/bus/underground travels- to read, tweak and re-write, which in the end are the longest and most important parts of the writer's creative process. But then again squeezing your time as much as you can is something that applies more to non-professional artists, though I don't like how "professional artist" sounds. 
 
As far as I know those who actually make a living on creation (and also many of us who want to) tend to place themselves into a routine that provides them with the right conditions and discipline to work, just as many other people do in their jobs. For instance, and talking about writers, Brian Ward once told me his method: He starts his day reading what he wrote the previous day in order to tweak it. By the moment he finishes he's already in tune with the story, ready to continue it. From then on he sits in front of his laptop during at least eight hours every day. He sets him self a minimum quantity of work for that day (say 20 pages) and doesn't stand up until the job's done with the only exception of mealtimes and other sorts of physical needs. I did have a similar working discipline myself while in Leeds -although I sometimes got lost in my work and forgot everything else e.g having lunch- and I've lost it now that I'm back home, which brings me to the problem I'm facing now: My former, chaotic writing pattern, the one I always used at home, is not the best way to get the job done... and I've got lots of things to do.

PS. You know that trilogy outline I've just said I wrote on a train station? Four and a half years later I'm still struggling to finish a more or less definitive version of the first part... I hope to have it finished before the end of the year. Loads of transpiration on my back and even more ahead, but what can I say? I love this job.

Com alguns ja deveu haver notat, aquesta entrada gira al voltant d'una famosa cita de Thomas Edison: "El geni és un 1% d'inspiració i un 99% de transpiració". Tots coneixem la idea romàntica de l'artista, aquella criatura que treballa guiada per la mà divina de la inspiració, perseguint la bellesa en una mena d'èxtasi creatiu que dóna vida a l'art. La sensació que tens quan t'hi trobes atrapat és quelcom que no es pot explicar i que no canviaria per res del món. Coleridge va dir que va escriure Kubla Khan a partir d'un somni, i d'altres diuen que no és cert. Personalment crec que és possible que escrivís al menys una primera versió del poema acabat de llevar i que la polís i millorés més endavant. Al cap i a la fi, si jo vaig escriure un esbós de l'argument de tres pel·lícules animades de fantasia-acció de nit i sol en una estació de tren, un poeta amb l'enorme talent d'en Coleridge podia haver escrit Kubla Khan d'una tirada tranquil·lament... però normalment abans i després d'aquests moments d'embriaguesa artística hi ha hores i hores de treballar dur. I aquí és on apareix l'hora de la transpiració.

Per poder crear fora d'aquests moments màgics d'inspiració, per concentrar-se en la seva feina i dur-la a bon port, alguna artistes tenen necessitats especials: un lloc específic, un ritual ben establert... En Quim Monzó fa servir auriculars protectors quan escriu perquè necessita silenci absolut. Jo, de moment, no tinc cap condicionament físic i he escrit en llocs i ambients molt diferents: la meva habitació, bars, qualsevol tipus de transport inclòs un autocar que anava de Leeds a Edimburg -set hores seguides-... Això és un avantatge, perquè si com deia Picasso "la inspiració t'ha de trobar treballant", poder fer feina virtualment a qualsevol lloc fa que si no et troba treballant al menys estaràs preparat per a fer-ho. A més, també et dóna l'oportunitat de fer servir les hores mortes -tren/bus/metro- per llegir, polir i reescriure, que al cap i a la fi són les parts més llargues i més importants del procés creatiu de l'escriptor. Però, de fet, esprémer el teu temps lliure tant com pots és més pròpi dels artistes no professionals, tot i que no m'agrada gens com sona "artista professional". 
 
Pel que jo sé els que es guanyen la vida creant (i molts dels que volem fer-ho) tendeixen a imposar-se una rutina que els proporciona les condicions i la disciplina adeqüades per treballar, el mateix que molta gent fa a les seves professions. Per exemple, i per parlar d'escriptors, en Brian Ward una vegada em va explicar el seu mètode: Comença el dia llegint el que va escriure el dia anterior per polir-ho, i quan arriba al final ja s'ha submergit en la història i està preparat per continuar-la. A partir d'allà s'asseu davant del seu ordinador durant al menys vuit hores cada dia. S'imposa una quantitat mínima de feina a fer per aquell dia (diguem que 20 pàgines) i no s'aixeca fins que arriba a aquest mínim, amb excepcions per les hores de menjar i d'altres necessitats físiques. Jo tenia una disciplina de treball semblant quan era a Leeds -tot i que de vegades em perdia en la feina i m'oblidava de qualsevol altre cosa, per exemple de dinar- i ara que he tornat a casa l'he perdut, cosa que em porta al problema al que m'enfronto ara: La meva antiga i caòtica pauta d'escriptura, la que sempre havia fet servir a casa, no és la millor manera d'acabar la feina... i tinc moltes coses a fer.

PD. Sabeu l'argument de la trilogia que he dit que vaig escriure en una estació de tren? Quatre anys i mig després encara estic lluitant per acabar una versió més o menys definitiva del guió de la primera part... Espero haver-la acabat abans de final d'any. Un munt de transpiració a l'esquena i encara més esperant-me, però què puc dir? M'encanta aquesta feina.