Interests / Interessos

When I work on a project I sometimes pay attention to some aspects more than to others. I'm actually thinking of films but it also applies to prose to some extent. 

  

On one hand you've got the story: What happens, to who, how, why. It's always the key, and you can't forget it. On the other hand, though, you've got how you tell all these things. Cinema is full of possibilities, and we've seen many times how an average story becomes a really interesting film. A not-so-bad content in an over-the-top shape. And every so often, for some reason, I'm drawn into the shape. Some times I might subconsciously know the story doesn't stand out and look out for a nice envelope that fits it and makes it better (NOTE: I shouldn't write this things down). Some other times I might just have a shape, a way of telling something, and I work the other way around, trying to figure out what to tell in that particular way. And some other times it's none of the above. Most scriptwriters write with actual camera shots in their heads. It helps writing, but they hardly ever make them explicit or care if their script is shot in a different way. For most of what I've written I don't think I would mind either. In the end, I enjoy writing, that's what I'm best at and most interested in. However, there is an exception: when I've got too much of a clear idea of how it should be. Or how I think it HAS to be. 

The way you shoot and edit the movie, how you use the music... they can be just functional or indeed very powerful tools. While normally I try not to think about these things -I don't have much intention/ambition to direct most things I've written- sometimes I feel the story and the movie as a whole don't make sense without those elements. Just as an example: At the moment I'm working on a feature film treatment, and many of its ideas come from previous projects that didn't work well. But when I saw them fall together, I suddenly saw it as whole, not "just" as a script. I heard the soundtrack, I saw the shots, I saw that certain scenes would be pastiches paying homage to some works that have influenced me to some extent and that would add an important deal of subtext to what the audience would see. In the romantic artists' jargon, I had a vision of my work. And I'm working on it as a complete piece of work, not just as a script for somebody else to develop into a movie. I don't know what will happen -it DOES have potential and it wouldn't be expensive to produce-, but I'd really like to see it done the way it is in my mind.

Quan treballo en un projecte, a vegades paro més atenció a uns aspectes que a d'altres. De fet estic pensant en pel·lícules, però també es pot aplicar a la prosa fins a cert punt.

D'una banda tens la història: Què passa, a qui, com, per què. Sempre és el més important i te'n pots oblidar. D'altra banda, però, també hi ha la manera com expliques totes aquestes coses. El cinema és ple de possibilitats, i hem vist moltes vegades com una història normaleta es convertia en una pel·lícula molt interessant. Un contingut que no està malament en una forma excel·lent. I de tant en tant, per alguna raó, em veig arrossegat cap a la forma. A vegades pot ser que inconscientment sàpiga que la història no és excepcional i busqui un bon embolcall que hi encaixi i la millori (NOTA: No hauria d'escriure aquestes coses). Altres vegades puc tenir només una forma, una manera d'explicar coses, i treballo de la manera contrària, intentant veure què explicar d'aquella forma en concret. I  altres vegades no és cap de les dues anteriors. La majoria de guionistes escriuen amb els plans al cap. Ajuda a escriure, però gairebé mai els fan explícits o els hi importa si el seu guió es roda d'una altra manera. Pel que fa a la majoria del que he escrit a mi tampoc crec que m'importés. Al cap i a la fi m'ho passo bé escrivint, és el que faig millor i el que m'interessa més. No obstant això, hi ha una excepció: Quan tinc una idea molt-massa clara de com hauria de ser. O com crec que HA de ser.

La manera com rodes i edites la pel·lícula, com fas servir la música... poden ser simplement funcionals o eines molt poderoses. Tot i que normalment intento no pensar en aquestes coses -no tinc gaire intenció/ambició de dirigir gran part del que he escrit- a vegades tinc la sensació que la pel·lícula com a conjunt no té sentit sense aquests elements. Per exemple: Ara mateix estic treballant en el tractament d'un llargmetratge, i bastantes de les idees que conté provenen de projectes anteriors que no van acabar de funcionar. Però quan les vaig veure encaixar, de sobte ho vaig veure com un tot, no "només" com a guió. Vaig sentir la banda sonora, vaig veure que algunes escenes serien pastiches homenatjant algunes obres que m'han influït d'una manera o altra i que afegirien una quantitat important de subtext a allò que l'audiència veuria. En l'argot de l'artista romàntic, vaig tenir una visió de la meva obra. I hi estic treballant com una peça completa, no només com un guió perquè algú altre el converteixi en una pel·lícula. No sé què passarà -té potencial i no seria car de produir- però realment m'agradaria veure-ho fet de la manera com existeix al meu cap.